EL PARÀGRAF
1. DEFINICIÓ
Ni tan sols la puntuació arriba a ser alhora tan important en l’escrit i tan desconeguda, com ho és el paràgraf. No és només que els manuals de redacció, amb alguna excepció, no en parlin, sinó que l’aprenent sol tenir poca noció o cap del que és, de què es compon i per què serveix: sol redactar a l’atzar, encetant i tancant paràgrafs sense pensar-s’hi gaire. Quina de les pàgines següents et sembla que està més ben escrita, millor ordenada? Quina creus que seria més fàcil de llegir?
La resposta més habitual sol ser la B, que és la que presenta un nombre de paràgrafs respecte a la pàgina, i de mida semblant. El full A provoca mandra de llegir fins i tot abans de poder veure cap lletra: aquests paràgrafs tan llargs fan la sensació d’atapeïment. Però la situació contrària, el full C, no és gaire millor: tants paràgrafs i tan curts semblen una llista deslligada d’idees on no hi pugui haver arguments elaborats. I segurament el full D és el que causa major desconfiança, per la variació desmesurada de mida dels paràgrafs, que insinua una possible anarquia estructural. El paràgraf serveix per estructurar el contingut de l’escrit i per mostrar formalment aquesta organització. Usat amb encert facilita la feina de comprendre; però si s’utilitza incorrectament o gratuïta, fins i tot pot arribar a entorpir la lectura.
Se sol definir el paràgraf com un conjunt de frases relacionades que desenvolupen un únic tema. És una unitat intermèdia, superior a l’oració i inferior a l’apartat o al text, amb valor gràfic i significatiu. Té identitat gràfica perquè es distingeix visualment en la pàgina.
En els escrits breus de dues pàgines o menys, el paràgraf esdevé transcendental, perquè no hi ha cap altra unitat jeràrquica (capítol, apartat, punt) que classifiqui la informació i, així, passa a ser l’únic responsable de l’estructura global del text. S’encarrega de marcar els diversos punts de què consta un tema, de distingir-ne les opinions a favor i en contra, o d’assenyalar un canvi d’enfocament en el discurs. D’aquesta manera, el paràgraf arriba a assumir funcions específiques dins del text: es pot parlar de paràgrafs d’introducció, de cloenda final, de recapitulació, d’exemples o de resum.
Ja a l’interior del paràgraf, se solen distingir diversos constituents: l’entrada inicial, la cloenda, el desenvolupament, els marcadors textuals, etc. L’element més important és la frase temàtica, que pot ocupar la primera posició i, per tant, introduir el tema o la idea central. Aquesta frase pot ocupar la primera posició, en aquest cas, parlem de paràgrafs deductius. També és possible que aquesta frase apareixi al final i ens trobem, per tant amb paràgrafs inductius; o fins i tot, pot aparèixer al mig del paràgraf i formar paràgrafs híbrids. Vegem-ne alguns exemples:
Paràgraf deductiu
Amb una setmana escassa de diferència s’han produït dues autèntiques desgràcies: la meva banyera perd aigua i Catalunya s’ha inundat. Ignoro si existeix alguna relació arcana entre un fet i l’altre, però ho dubto. L’única víctima de l’accident domèstic és la veïna de sota, o més concretament el sostre de la seva cambra de bany, que de sobte imita el sostre del Mercat de les Flors, només que amb bonys descolorits i sense firma. En canvi, les víctimes dels aiguats furiosos que acabem de rebre són múltiples i heterogènies, i van des d’un pastor de Montcada i Reixac fins a un superempresari d’una multinacional, els treballadors de la qual han fixat a tres quarts de quinze per culpa dels col·lapses de circulació.
Paràgraf inductiu
I així fins a l’infinit! Encara podríem fer altres modificacions més agosarades: introduir veus i personatges en la frase, transformar-la en distints tipus de text (telegrama, instància, poema…), utilitzar tipografies diferents, canviar-ne el to, l’humor, introduir ironia o ambigüitats, buscar antònims, etc. Com més rica sigui la capacitat de refer la frase amb noves idees, més fàcil serà redactar i més creativa serà l’escriptura.
Paràgraf híbrid
Un bon cuiner sap preparar el bacallà amb receptes ben distintes i una violinista pot executar la mateixa partitura amb variacions infinites. Nosaltres de quantes maneres diferents podem escriure el mateix missatge? Som capaços de dir el mateix amb altres mots, amb frases noves, amb estils i tons renovats? Qui pot dir el mateix amb altres mots és lliure d’escollir els que li agradin més per a cada ocasió, però qui té feina per enllestir una única versió esdevé esclau de les seves limitacions expressives i acaba repetint tics i vicis personals.
És possible que alguns paràgrafs no continguin la frase temàtica perquè es despren de la informació que presenta el paràgraf. Aquest tipus de paràgraf s’anomena implícit. Com a mostra:
Quan preguntes algú si li agrada escriure i què escriu, la conversa s’omple inevitablement de tòpics. Algú pot entendre escriure en el sentit literari, és a dir, si li agrada escriure contes, poemes o qualsevol altre text creatiu. Algú pensarà en les cartes i respondrà el més segur que no, molt rarament, perquè és més ràpid trucar per telèfon; i després comentarà que cada vegada llegeix menys.
Així mateix, la darrera frase pot tancar la unitat amb algun comentari global o una recapitulació que recuperi alguna dada rellevant. Entremig hi solen haver diverses frases que desenvolupen el tema i que a vegades poden estructurar-se amb marcadors textuals. Però rarament els paràgrafs contenen tots aquests elements a alhora i de manera tan evident. El més normal és que en tinguin algun o altre i encara més o menys amagats.
3. COM ES CONSTRUEIXEN?
El contingut també determina l’organització del paràgraf. Així, una argumentació requereix necessàriament tesi, arguments i potser també exemples, una narració ordena cronològicament les frases; una pregunta retòrica precedeix la resposta raonada; un contrast de dades (a favor / en contra, avantatges / inconvenients, positiu / negatiu) s’articula amb marcadors com d’una banda/ de l’altra, però, en canvi… I un paràgraf de llista de casos possibles, com és ara aquest, conté una introducció general i l’enumeració correlativa d’unitats.
Respecte a l’extensió que ha de tenir el paràgraf, no hi ha directrius absolutes. Varia notablement segons el tipus de text, les mides del suport (paper, línia i lletra) o el moment de la història. Una notícia de diari sol tenir paràgrafs més curts que un informe tècnic i encara més que un tractat de filosofia. Un mateix paràgraf escrit amb mides de lletra i de línia distintes canvia notablement de volum i pot resultar llarg o curt. En general, es recomana que els paràgrafs tinguin una mida mitjana de 100-150 paraules.
Un truc per poder controlar els paràgrafs és posar-los títol, resumir-ne el tema o la informació en dos o tres mots. Si els títols resultants no es trepitgen i guarden una bona relació de veïnatge els uns amb els altres; és a dir, si no hi ha forats en el desenvolupament del tema, ni repeticions, ni desordres, això significa que els paràgrafs tenen unitat significativa i que estan ben construïts.
En general, l’aspecte visual sembla imposar-se sobre les necessitats internes d’extensió. Importa sobretot que pàgina i paràgrafs tinguin bona imatge i convidin a llegir, com hem vist en el joc inicial. Per això, la recomanació més assenyada és que cada plana tingui entre tres i vuit paràgrafs, i que cadascun contingui entre tres i quatre frases, acceptant sempre totes les excepcions justificades que calguin. Sempre és difícil i perillós de reduir una recomanació a xifres absolutes.
3.1. Formes lingüístiques per relacionar paràgrafs: els connectors
Hi ha divesos connectors que marquen les relacions que s’estableixen entre paràgrafs:
a) INTRODUCCIÓ:
L’objectiu d’aques text és
Cal esmentar que ens proposem
Comencem indicant
Es preten
Com a introducció
b) ASSUMPTE NOU:
Per una banda
A més a més,
Pel que fa a
La qüestió següent
Un altre aspecte
Quant a
c) RESUM-CONCLUSIÓ:
En síntesi,
En conclusió,
Com a conclusió,
En resum,
En definitiva,
En suma,
En fi,
Podem concluir que
En conjunt,
d) REMISSIONS A ALTRES PÀRAGRAFS:
Como ja hem assenyalat,
Como ja hem comentat,
Reprenent el nostre tema central,
Como explicarem a continuació,
e) CORRELACIÓ O DISTRIBUCIÓ:
En primer lloc,
Per acabar,
Per començar,
Per finalitzar,
Especialment,
En principi,
Finalment,
3.2 Presentació gràfica
Els paràgrafs poden presentar-se gràficament de maneres diferents, de les quals en destaquem tres:
1. Paràgraf ordinari: comença sempre amb sagnat i l’última línia pot ser curta o llarga (i ocupar tot l’espai en blanc). És la forma més utilitzada en els textos manuscrits, com els exàmens escrits:
- Paràgraf alemany o modern: cap línia porta sangnat, i l’última ha de ser necessàriament curta, a no ser que els paràgrafs porten blanc de separació, ja que, de no fer-se així, la divisió en paràgrafs desaparexeria al no quedar clar el punto i apart si les líniess finals omplen tot l’ espai.
- Paràgraf francès: és la disposició inversa del paràgraf ordinari; és a dir, se sagnan totes les línias menys la primera; l’última pot ser llarga o curta. S’utilitza en diccionaris, índexs, bibliografies, quadres, apartats, etc. No pot usar-se en un text ordinari:
4. ERRORS MÉS FREQÜENTS
a) Desequilibris: Barreja anàrquica de paràgrafs llargs i curts sense raó aparent. No hi ha cap ordre estructurat: l’autor els ha marcat amb una forma atzarosa.
b) Repeticions i desordres: Es trenca la unitat significativa per causes diverses: idees que haurien d’estar juntes apareixen en paràgrafs diferents, es repeteix la mateixa idea en dos o més paràgrafs, dues unitats veïnes parlen del mateix tema sense raó perquè no puguin constituir un sol paràgraf, etc.
c) Paràgrafs-frase: L’escrit no té punts i seguit; cada paràgraf consta d’una sola frase, més o menys llarga. El significat es descompon en una llista inconnexa d’idees. El lector ha de fer la feina de relacionar-les i construir unitats superiors.
d) Paràgrafs amagats: L’escrit està ben ordenat a un nivell profund, però resulta poc evident al lector, que ha de fixar-s’hi molt per descobrir-ne l’estructura. El text guanyaria claredat si fes més evident l’ordre o, per exemple, si l’expliqués al principi.
e) Paràgrafs-totxo: Paràgrafs excessivament llargs que ocupen gairebé tota una pàgina. Adquireixen l’aparença de bloc (o totxo) espès de prosa i solen contenir diverses subunitats a l’interior. El lector a de capbussar-s’hi per separar-ne totes les parts.